Diada de Sant Jordi
La Diada de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d'abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l'amor,[1] i és també una jornada que reivindica la cultura catalana.[2] És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l'estimada. A la dècada de 1930 s'hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre. El mateix dia també és la Diada Nacional de l'Aragó.
Taula de continguts
[amaga]Motiu[modifica | modifica el codi]
La festa de Sant Jordi se celebra a tot el país el 23 d’abril, dia en què es va morir el cavaller Jordi l'any 303. El sant, que restava sota les ordres de l’emperadorDioclecià,
es va negar a seguir l’ordre de perseguir els cristians, per la qual
cosa va ser martiritzat i decapitat. Molt aviat el començaren a venerar
com a màrtir i de seguida aparegueren històries fantàstiques lligades a
la seva figura.[2]
El culte a Sant Jordi es va estendre plenament a tots els Països
Catalans, durant l’edat mitjana, per bé que al segle VIII ja n’hi havia
devoció. I des de l’any 1456 és el patró oficial de Catalunya. Tot i que
la festa se celebrava amb més intensitat o menys des del segle XVI, és
al final del XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença,
quan s’instaurà Sant Jordi com la diada patriòtica, cívica i cultural
més celebrada a Catalunya.[2]
Roses[modifica | modifica el codi]
Llegenda[modifica | modifica el codi]
La versió catalana de la llegenda de Sant Jordi diu que després d’un
combat aferrissat del cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada
pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang que arribaven a terra en
va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril. Aquesta és
l’explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses per la
diada de Sant Jordi, el 23 d’abril.[3]
Llegendes i relats imaginaris a banda, sabem que la tradició d’obsequiar
amb roses les enamorades ve de lluny. El lligam de Sant Jordi amb el
món de la cavalleria i l’amor cortès pot haver estat el germen de la
tradició. També sabem que al segle XV se celebrava a Barcelona
l’anomenada Fira dels Enamorats i que al voltant del Palau de la
Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor. Al mateix temps, ja
era costum d'obsequiar amb una rosa les dones que assistien a
l’eucaristia oficiada a la capella de Sant Jordi del palau. I,
finalment, hi ha qui diu que el costum de regalar roses té arrels
romanes, concretament de les festes en honor a la deessa Flora, que més
tard foren cristianitzades.[3]
Parades de roses[modifica | modifica el codi]
En l’univers simbòlic, la rosa de color vermell, color de la passió, és
la flor de l’amor femení, mentre que el clavell és reservat a l’amor
masculí. El guarniment de la rosa, per Sant Jordi, també és força curiós
i s’hi barregen elements de procedències distintes. Per una banda,
l'amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i
fràgils, i a voltes acompanyada d’una espiga que representa la
fecunditat, suscita una interpretació molt antiga de les llavors de
cereal. Però també hi ha qui en fa una lectura més prosaica i ho
relaciona amb l’arribada del bon temps. Per una altra banda, la flor de
Sant Jordi també sol anar guarnida amb elements que evoquen catalanitat,
com ara llaços o cintes amb la senyera, que recorden el contingut
reivindicatiu de la diada.[3]
Actualment les floristeries, les cantonades, les avingudes, els carrers,
les places... es converteixen en punts de venda i distribució de milers
i milers de roses que són regalades a les estimades i als estimats, tal
com marca la tradició, però també a amics, amigues, pares, mares,
companys de feina, clients, etc. Perquè aquesta flor ha ultrapassat el
significat originari de l’amor i ha esdevingut també un obsequi de
cortesia i d'amistat. Com veieu, la rosa ha esdevingut la protagonista
de la festa, fins al punt que la producció nacional no n'abasta la
demanda, de manera que s’ha de recórrer a la importació des d’uns altres
indrets del món molt llunyans.[3]
Història[modifica | modifica el codi]
Al segle XV ja es feia a Barcelona una fira de roses amb motiu de Sant
Jordi. Hi acudien sobretot nuvis, promesos i matrimonis joves, i això fa
pensar que el costum de regalar una rosa té l'origen en aquesta festa,
que se celebrava al Palau de la Generalitat de Catalunya.[2] Es va proposar convertir aquesta data en festa de precepte per primer cop el 1436, quan es va formular la proposta a les Corts catalanes. La proposta es faria efectiva el 1456.[4] Des del segle XV, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa vermella «com la sang» i unllibre. A la popularitat del sant hi van contribuir els monarques Pere el Catòlic, Jaume I o Pere el Cerimoniós.[1] Tot i ser tradicional, la popularització del fet de regalar roses es va restablir activament el 1914, gràcies a l'impuls de laMancomunitat.
Llibres[modifica | modifica el codi]
Orígens[modifica | modifica el codi]
L'origen de la diada associada al llibre el situem als anys vint del segle passat, quan l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés,
director de l'editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del
Llibre de Barcelona i al Gremi d'Editors i Llibreters de fer una festa
per a promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d’octubre
de 1927.[2][1]
El 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona,
els llibreters van sortir al carrer i la iniciativa va tenir tant èxit
que es va decidir canviar la data. El nou Dia del Llibre seria el 23
d'abril, una data primaveral i que, a més, coincidia amb l'enterrament
de Miguel de Cervantes i de la mort dramaturg William Shakespeare (segons el calendari julià; va morir el 3 de maig segons el calendari gregorià), el 1616. A més, Josep Pla,
el 1981, també moriria en la mateixa data. La festa des d'un bon
principi va contribuir decisivament a donar un fort impuls a la
producció i comercialització del llibre en català i no es va aturar ni
tan sols durant la guerra civil espanyola.[1]
Ja de bon començament, la festa va contribuir a donar un impuls fort a
la producció editorial catalana i encara avui conserva aquesta essència.
I ha estat tan gran la transcendència de la diada catalana que el 1995
la conferència general de la UNESCO va declarar el 23 d’abril Dia
Mundial del Llibre i del Dret d’Autor.[2]
Dia Internacional del Llibre[modifica | modifica el codi]
El 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO va decretar el 23 d'abril com a Dia Internacional del Llibre i
del Dret d'Autor. Aquest dia, els lectors aprofiten per intercanviar
impressions de lectura a peu de carrer amb els seus escriptors
predilectes i aquests per signar-los la darrera novetat editorial. Els
darrers anys, aquest ritual de la diada del llibre ha guanyat un fort
component mediàtic, tant pels autors com per l'interès de la festa, que
en confirma la incidència i l'èxit més enllà de les fronteres catalanes.[1][5]
Senyeres[modifica | modifica el codi]
La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la bandera de Catalunya.
Hi ha parades amb reivindicacions polítiques, per ajudar a
organitzacions humanitàries, per recaptar fons per escoles o simplement
per a aconseguir alguns diners extra. Els mitjans de comunicació fan
retransmissions en directe des dels punts més emblemàtics. Però sobretot
cal destacar l'ambient festiu que genera la diada. Es realitzen
activitats a les biblioteques i concerts als carrers que s'afegeixen a
l'atrafegada agenda cultural catalana.
Indrets[modifica | modifica el codi]
Barcelona[modifica | modifica el codi]
A tot Catalunya es venen llibres i roses, però és a la Rambla de Barcelona on
l'esdeveniment arriba a la seva màxima expressió. A les parades
habituals de la Rambla se n'afegeixen de temporals. És tradicional
promoure la venda de llibres amb signatures dels autors i fent un
descompte al preu de venda. Les llibreries properes estan plenes de gom a
gom i obren fins i tot si és diumenge. També hi ha lectures de poemes o de fragments de llibres i els teatres i
sales d'espectacles fan promocions especials. Quant a les roses es
transformen en un negoci del que tothom s'aprofita, el 2010 s'estima que
es van vendre sis milions de roses a Catalunya,[6] el 40% de roses de tot l'any.[7]
Festa Nacional de Catalunya[modifica | modifica el codi]
La de Sant Jordi ha estat declarada Festa Nacional de Catalunya per la Generalitat, però aquest dia no és festa laboral: és feiner i lectiu per als estudiants. Per Sant Jordi, es fan recepcions oficials al Palau de la Generalitat de Catalunya i en el món educatiu, on es realitzen Jocs Florals, és un dia de festa grossa i participació en què la paraula impresa i recitada té tot el protagonisme. La vila de Montblanc, segons elCostumari Català del folklorista Joan Amades,
va ser el lloc de Catalunya on sant Jordi va matar el drac i va salvar
la princesa. És per això que, des de l'any 1987, els montblanquins
reviuen la Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi. El punt àlgid
de la festa és la representació de la llegenda del noble cavaller, heroi
i salvador de princeses, en els escenaris recollits per la tradició
popular.[1]
Diada Nacional d'Aragó[modifica | modifica el codi]
La relació de culte envers Sant Jordi (Sant Chorche, en aragonés) al regne d'Aragó data de l'any 1096,
data en què es va estendre pel regne la creença que la mediació del
sant a favor de les forces cristianes havia estat decisiva per a la
victòria a la batalla d'Alcoraz; batalla que determinà la retirada de l'exèrcit musulmà que provava d'auxiliar la ciutat d'Osca,
tot garantint la continuïtat del setge aragonès contra la plaça, i
conduí irremissiblement a la reconquesta de la valuosa ciutat per al
regne. El patrocini del sant sobre el regne es féu oficial l'any 1461, per dictat de les Corts d'Aragó reunides a la ciutat de Calatayud per convocatòria del rei Joan II, i quedant consagrada pels furs aragonesos. Després dels Decrets de Nova Planta la
festivitat aragonesa restaria abolida durant més de dos-cents cinquanta
anys. No va ser fins a un dia després de la constitució de la Diputació General d'Aragó, el 10 d'abril del 1978,
que la festa va ser restituïda. La declaració del 23 d'abril com a
festivitat pròpia de l'Aragó va ser votada i aprovada per unanimitat
pels consellers de la dita diputació, fent-se oficial en aquell moment
sota el nom de «Día de Aragón». Aquesta declaració prengué més endavant el caràcter de llei, essent aprovada la mateixa per les Corts d'Aragó el 16 d'abril del 1984.
Aquesta llei estableix la condició de festiu per al dia 23 d'abril de
tots els anys, condició de la que continua gaudint en l'actualitat.
L'adjectiu «Nacional» apareix per la menció a la naturalesa
històrica de la diada, introduïda al text d'ençà de la reforma
estatutària que les corts ratificaren l'any 2007.
No hay comentarios:
Publicar un comentario